Son molts els concursos i festivals als que hem participat, però Let The People Sing! es considera com les Champions europees de les corals amateurs. Els concurs és organitzat per la Unió Europea de Radiofusió i nosaltres vam cantar-hi representant Catalunya Música. El Cor Infantil Amics de la Unió vam competir en la categoria de joves, que no podien superar els 19 anys. Tot i que cal dir que els cors amb els quals vam competir tenien homes i dones que ja feia anys que havien deixat enrere els dinou. Al concurs, també hi havia una altra categoria, la de corals adultes. S'havien fet unes semifinals al gener i el cap de setmana 12-13 d'octubre veníem a celebrar la final. El concurs feia saber el cor guanyador de la categoria d'adults, el cor guanyador de la categoria juvenil i el premi més important, la Silver Rose Bowl, per al millor cor de tot el festival.
Vam viatjar cap a Luxembourg no gaire convençuts de que anàvem a guanyar, sinó pensant que teniem la sort d'haver arribat fins aquí i que això ja era molt. Vam assajar les dues peces que cantaríem: Shimering i Hoquetus, una cançó molt rítmica i visual composada expressament per al cor pel granollerí Joan Vidal. El teatre on cantaríem era molt modern i feia goig. A més, hi cabien moltíssimes persones.
A l'hora de sortir a l'escenari, vam proposar-nos de donar-ho tot i de demostrar el què realment sabem fer. Vam començar per Shimering, una cançó que ens emociona fins i tot a nosaltres. Queralt Barbany, la solista, va fer el solo tot i que estava molt afònica. A més, al final de la peça ens va agafar una energia a tots impressionant. Era com si tots fóssim un. És difícil d'explicar. En acabat, vam seure al terra per començar Hoquetus. El so de les ones del mar ens va transportar a un espai on tot és possible. Amb l'energia i els bums va anar avançant la difícil cançó i quan ens en vam adonar ja érem amb les mans al terra emocionats i cridant sorpresos per els aplaudiments fortíssims i eufòrics del públic. El gran Philharmonie Theatre feia picar les mans i xiulava per nosaltres.
Després van arribar els nervis: les dues següents corals, contra les quals competíem, van sortir a actuar. Els primers, que venien d'Anglaterra, unes noies amb unes veus impressionants ens van deixar amb la boca oberta. Feien contrasts forte-piano brutals i ho vam veure tot perdut. Tot i així, vam gaudir de la seva actuació. La següent coral, vinguts de Luxembourg, ens va sorprendre al veure que hi havia components que tenien cinquanta anys! Van interpretar una cançó en què imitaven els sons dels ocells.
Amb una espera relativament curta, va sortir el jurat a anunciar el veredicte. En anglès, un home ben vestit i baixet va pronunciar unes paraules en anglès que parlaven d'un cor jove i amb molt de futur. Quan vam sentir pronunciar Cor Infant.... vam saltar de la butaca i ens vam abraçar i emocionar. Entre els crits i l'eufòria alguns preguntàven "Què hem guanyat?", "Això és el tercer premi, no?". Un altre discurs va donar pas a la pronúncia una altra vegada de Cor Infantil Amics de la Unió que ens va deixar més que sorpresos. No ho vam entendre però pel que es veia havíem guanyat. Vam córrer cap a l'escenari a recollir la Silver Rose Bowl, la copa que des de fa molts anys ha anat passant per cada cor guanyador i s'hi ha marcat el seu nom. Entre llàgrimes i emoció, vam entendre que havíem quedat primers, que havíem superat fins i tot als cors adults. Veure a en Josep Vila, el director, aixecar la copa i a tot el púbic dret aplaudint feia posar la pell de gallina. Vam cantar Song of Hope, la cançó de l'esperança que en aquell moment va tenir més significat que mai.
Les felicitacions i les paraules no van ser poques sinó tot el contrari. Al sortir a fora, un munt de gent entre ells els participants dels altres cors ens aplaudien. Vam estar parlant amb dirctors dels altres cors, amb persones que ens havien vingut a veure, amb organitzadors,... Un home ens va dir: "Aquí a Luxembourg, és molt difícil que el públic s'aixequi. Això té molt mèrit". Les paraules de totes les persones que ens van felicitar ens van fer adonar de que això era molt important. Pensar en la sort que tens d'haver pogut cantar amb aquesta coral, d'haver arribat tant lluny, Això no li passa a qualsevol.
El millor de tot, sens dubte, va ser l'arribada a Granollers. Els pares i mares, germans i amics ens van preparar una gran festa. Un munt de globus, serpentines i de cava van rebre a les quatre noies que van sortir amb la copa, les quatre noies que ja els hi toca deixar el cor, que durant set anys han viscut en aquest grup de gent, amb aquesta sensació de formar part d'una sola persona, que és el Cor Infantil i que mai es rendeix.
Podeu veure la nostra actuació a YouTube:
Vam viatjar cap a Luxembourg no gaire convençuts de que anàvem a guanyar, sinó pensant que teniem la sort d'haver arribat fins aquí i que això ja era molt. Vam assajar les dues peces que cantaríem: Shimering i Hoquetus, una cançó molt rítmica i visual composada expressament per al cor pel granollerí Joan Vidal. El teatre on cantaríem era molt modern i feia goig. A més, hi cabien moltíssimes persones.
A l'hora de sortir a l'escenari, vam proposar-nos de donar-ho tot i de demostrar el què realment sabem fer. Vam començar per Shimering, una cançó que ens emociona fins i tot a nosaltres. Queralt Barbany, la solista, va fer el solo tot i que estava molt afònica. A més, al final de la peça ens va agafar una energia a tots impressionant. Era com si tots fóssim un. És difícil d'explicar. En acabat, vam seure al terra per començar Hoquetus. El so de les ones del mar ens va transportar a un espai on tot és possible. Amb l'energia i els bums va anar avançant la difícil cançó i quan ens en vam adonar ja érem amb les mans al terra emocionats i cridant sorpresos per els aplaudiments fortíssims i eufòrics del públic. El gran Philharmonie Theatre feia picar les mans i xiulava per nosaltres.
Després van arribar els nervis: les dues següents corals, contra les quals competíem, van sortir a actuar. Els primers, que venien d'Anglaterra, unes noies amb unes veus impressionants ens van deixar amb la boca oberta. Feien contrasts forte-piano brutals i ho vam veure tot perdut. Tot i així, vam gaudir de la seva actuació. La següent coral, vinguts de Luxembourg, ens va sorprendre al veure que hi havia components que tenien cinquanta anys! Van interpretar una cançó en què imitaven els sons dels ocells.
Amb una espera relativament curta, va sortir el jurat a anunciar el veredicte. En anglès, un home ben vestit i baixet va pronunciar unes paraules en anglès que parlaven d'un cor jove i amb molt de futur. Quan vam sentir pronunciar Cor Infant.... vam saltar de la butaca i ens vam abraçar i emocionar. Entre els crits i l'eufòria alguns preguntàven "Què hem guanyat?", "Això és el tercer premi, no?". Un altre discurs va donar pas a la pronúncia una altra vegada de Cor Infantil Amics de la Unió que ens va deixar més que sorpresos. No ho vam entendre però pel que es veia havíem guanyat. Vam córrer cap a l'escenari a recollir la Silver Rose Bowl, la copa que des de fa molts anys ha anat passant per cada cor guanyador i s'hi ha marcat el seu nom. Entre llàgrimes i emoció, vam entendre que havíem quedat primers, que havíem superat fins i tot als cors adults. Veure a en Josep Vila, el director, aixecar la copa i a tot el púbic dret aplaudint feia posar la pell de gallina. Vam cantar Song of Hope, la cançó de l'esperança que en aquell moment va tenir més significat que mai.
Les felicitacions i les paraules no van ser poques sinó tot el contrari. Al sortir a fora, un munt de gent entre ells els participants dels altres cors ens aplaudien. Vam estar parlant amb dirctors dels altres cors, amb persones que ens havien vingut a veure, amb organitzadors,... Un home ens va dir: "Aquí a Luxembourg, és molt difícil que el públic s'aixequi. Això té molt mèrit". Les paraules de totes les persones que ens van felicitar ens van fer adonar de que això era molt important. Pensar en la sort que tens d'haver pogut cantar amb aquesta coral, d'haver arribat tant lluny, Això no li passa a qualsevol.
El millor de tot, sens dubte, va ser l'arribada a Granollers. Els pares i mares, germans i amics ens van preparar una gran festa. Un munt de globus, serpentines i de cava van rebre a les quatre noies que van sortir amb la copa, les quatre noies que ja els hi toca deixar el cor, que durant set anys han viscut en aquest grup de gent, amb aquesta sensació de formar part d'una sola persona, que és el Cor Infantil i que mai es rendeix.
Podeu veure la nostra actuació a YouTube: