No t'ha passat mai que una tonteria com, en el meu cas, uns xiclets de colors et facin venir al cap una imatge del passat? A mi ahir em va passar.
Ahir vam anar amb l'institut al Teatre Nacional de Catalunya a veure La Rosa Tatuada. Aprofito per dir que em va encantar i que el paper de les actrius i dels actors és genial. Bé, el cas és que érem a l'estació esperant que arribés el tren i unes amigues parlàvem en rotllana. Vaig veure’n a una menjant xiclet i, intentant dissimular, vaig dir: "Per casualitat algú em pot donar un xiclet, siusplau?". Ella, pobra, va dir que en tenia i es va quedar sense perquè tothom n'hi va agafar. Però quan em va apropar el paquet de xiclets perquè n'agafés un, el meu cor i després el meu cap van fer un salt al passat, concretament a aquest estiu, durant les vacances a Croàcia i Bòsnia.
Aquell dia de vacances va ser un dia molt dur. Vam anar a visitar Mostar, una ciutat bosniana que va patir una guerra molt dura. El riu Neretva travessa la ciutat pel mig i separa dos barris: el cristià i el musulmà. Durant la guerra de Bòsnia, bastant recent, per cert, el pont va caure i les restes de la pols i les ferides encara resideixen al poble de Mostar. Carrers estrets amb mercats i gent d'allà massa atabalada pels turistes. Els hi devíem molestar, n'estic segura. Una dona gran demanant caritat seia a una cantonada. Als ulls encara se li veien explosions de la guerra. Els edificis públics i les cases eren fets ruïnes.
Jo i la meva família vam passar-hi un dia. Durant el dia vam visitar la ciutat o el que quedava. A dins d'una botiga, passaven el vídeo de quan van tirar una bomba al pont de Mostar i el van destruir. Se'ns posava la pell de gallina a tots. Aquella gent ho tenia molt recent.
Ara t'explicaré la història dels xiclets de colors. Ja marxàvem de Mostar, amb el cor adolorit del que havíem vist. Tots en silenci al cotxe, sense música. Semblava que a aquell poble encara ressonés l'eco de les bombes. Vam travessar el poble de punta a punta per marxar, deixant enrere un món paralitzat en un record. Parcs que havien sigut verds amb gent asseguda als bancs llegint o anant amb bicicleta s'havien convertit en cementiris. Gent enterrada al terra amb una làpides que no portaven cap nom. Gent que descansava al poble de Mostar.
Érem a un semàfor aturats amb el cotxe i una nena de set anys demanava diners. Portava una samarreta de tirants descolorida i uns pantalons curts. Tenia els cabells llargs i la cara bruta. Els seus ulls parlàven. No li vam donar diners perquè a aquell poble gairebé no hi havien botigues; el primer que vam trobar va ser aquella bossa de xiclets de colors. Quan la tenia a les mans i va sentir aquella olor, se li va il·luminar la cara i ens va somriure. Però no era un somriure gaire sincer. La deixàvem allà sola, en un poble on tot era perdut.
Ahir vam anar amb l'institut al Teatre Nacional de Catalunya a veure La Rosa Tatuada. Aprofito per dir que em va encantar i que el paper de les actrius i dels actors és genial. Bé, el cas és que érem a l'estació esperant que arribés el tren i unes amigues parlàvem en rotllana. Vaig veure’n a una menjant xiclet i, intentant dissimular, vaig dir: "Per casualitat algú em pot donar un xiclet, siusplau?". Ella, pobra, va dir que en tenia i es va quedar sense perquè tothom n'hi va agafar. Però quan em va apropar el paquet de xiclets perquè n'agafés un, el meu cor i després el meu cap van fer un salt al passat, concretament a aquest estiu, durant les vacances a Croàcia i Bòsnia.
Aquell dia de vacances va ser un dia molt dur. Vam anar a visitar Mostar, una ciutat bosniana que va patir una guerra molt dura. El riu Neretva travessa la ciutat pel mig i separa dos barris: el cristià i el musulmà. Durant la guerra de Bòsnia, bastant recent, per cert, el pont va caure i les restes de la pols i les ferides encara resideixen al poble de Mostar. Carrers estrets amb mercats i gent d'allà massa atabalada pels turistes. Els hi devíem molestar, n'estic segura. Una dona gran demanant caritat seia a una cantonada. Als ulls encara se li veien explosions de la guerra. Els edificis públics i les cases eren fets ruïnes.
Jo i la meva família vam passar-hi un dia. Durant el dia vam visitar la ciutat o el que quedava. A dins d'una botiga, passaven el vídeo de quan van tirar una bomba al pont de Mostar i el van destruir. Se'ns posava la pell de gallina a tots. Aquella gent ho tenia molt recent.
Ara t'explicaré la història dels xiclets de colors. Ja marxàvem de Mostar, amb el cor adolorit del que havíem vist. Tots en silenci al cotxe, sense música. Semblava que a aquell poble encara ressonés l'eco de les bombes. Vam travessar el poble de punta a punta per marxar, deixant enrere un món paralitzat en un record. Parcs que havien sigut verds amb gent asseguda als bancs llegint o anant amb bicicleta s'havien convertit en cementiris. Gent enterrada al terra amb una làpides que no portaven cap nom. Gent que descansava al poble de Mostar.
Érem a un semàfor aturats amb el cotxe i una nena de set anys demanava diners. Portava una samarreta de tirants descolorida i uns pantalons curts. Tenia els cabells llargs i la cara bruta. Els seus ulls parlàven. No li vam donar diners perquè a aquell poble gairebé no hi havien botigues; el primer que vam trobar va ser aquella bossa de xiclets de colors. Quan la tenia a les mans i va sentir aquella olor, se li va il·luminar la cara i ens va somriure. Però no era un somriure gaire sincer. La deixàvem allà sola, en un poble on tot era perdut.