És un nen. O un noi, vaja. Té 16 anys i vaig amb ell a classe des que vaig entrar a l'institut. No sé gaire coses d'ell, és discret i no fa gaire cosa. Recordo que al primer curs d'ESO em van fer asseure amb ell a última fila. També se que és vingut d'algun país àrab i li costa una mica parlar el català. El castellà, però, el domina la mar de bé per l'ambient en el qual es mou.
Ahir jo era a El Xiprer de Granollers, que és un centre on els voluntaris donen menjar a les persones més necessitades. Jo repartia el menjar a les famílies que venien: un carro ple d'aliments per cada família. Allà t'hi trobes de tot: persones simpàtiques, famílies amb nens molt petits, unes àvies que comparteixen pis, un noi que està aprenent català i ha de practicar perquè té examen... Però amb aquest no hi pensava.
Vam cridar el número de la seva família. Un home alt i fort que vestia una jaqueta de pell negra va entrar amb un carro de la compra. Darrere seu, treia el cap aquell noi, aquell que va a la meva classe. Darrere el taulell, donat-li menjar, jo; a l'altra banda, ell. Quan em va veure, es va quedar parat: va fer un pas enrere i se'n va anar a fora. El seu pare, pobre, va haver de carregar el sol tot el menjar que no hi cabia al carro, sinó que també ocupava tres bosses del Carrefour.
Però no només ell es va quedar parat, jo també. Quan ajudes a les persones que no coneixes, et fan pena però no pots dir res. Però quan veus a una persona que està al mateix nivell que tu i que un està demanant menjar i l'Altra està donant-li et fa reflexionar.
Ara ell té por? Té por que ho digui a tothom, que va a El Xiprer a demanar menjar? I jo? He descobert una cosa d'ell però l'he d'ajudar o no puc fer res?
Penso que la sort és que a l'escola o institut hi pugui anar tothom: gent de diverses cultures, gent de diverses situacions familiars, etc. Espero que l'educació segueixi amb aquest camí i aquest nivell d'inclusió.
Només volia explicar això, que em va fer pensar i reflexionar durant una bona estona.
Ahir jo era a El Xiprer de Granollers, que és un centre on els voluntaris donen menjar a les persones més necessitades. Jo repartia el menjar a les famílies que venien: un carro ple d'aliments per cada família. Allà t'hi trobes de tot: persones simpàtiques, famílies amb nens molt petits, unes àvies que comparteixen pis, un noi que està aprenent català i ha de practicar perquè té examen... Però amb aquest no hi pensava.
Vam cridar el número de la seva família. Un home alt i fort que vestia una jaqueta de pell negra va entrar amb un carro de la compra. Darrere seu, treia el cap aquell noi, aquell que va a la meva classe. Darrere el taulell, donat-li menjar, jo; a l'altra banda, ell. Quan em va veure, es va quedar parat: va fer un pas enrere i se'n va anar a fora. El seu pare, pobre, va haver de carregar el sol tot el menjar que no hi cabia al carro, sinó que també ocupava tres bosses del Carrefour.
Però no només ell es va quedar parat, jo també. Quan ajudes a les persones que no coneixes, et fan pena però no pots dir res. Però quan veus a una persona que està al mateix nivell que tu i que un està demanant menjar i l'Altra està donant-li et fa reflexionar.
Ara ell té por? Té por que ho digui a tothom, que va a El Xiprer a demanar menjar? I jo? He descobert una cosa d'ell però l'he d'ajudar o no puc fer res?
Penso que la sort és que a l'escola o institut hi pugui anar tothom: gent de diverses cultures, gent de diverses situacions familiars, etc. Espero que l'educació segueixi amb aquest camí i aquest nivell d'inclusió.
Només volia explicar això, que em va fer pensar i reflexionar durant una bona estona.